ET VARES SADOLLAR

INSPIRACIÓ: LA DAURADA PARMÈLIA

De tant en tant, amorosament, miro la meva col·lecció de petxines, són de colors bonics, de molts llocs diferents. Les tinc classificades en gerres de cristall, segon la seva procedència.
Quan s'em queda la mirada sobre l'embolcall del cristall blavós, és, quan el temps es torna enrere, ja no em trobo a Olesa, s'esborren els contorns del meu pis, sóc a un altre indret.

Camino per una platja immensa, veig l'horitzó infinit, sento el suau remor de les onades. Tot és ple de llums i colors, tinc la visió il·luminada pels records.

Ens acostàvem al migdia, devien ser quarts de dotze, i tot era nítid, clar, un vent lleuger havia esbandit qualsevol calitja. Mentre caminàvem entra la immensa olivereda que cobria els vessants de la serra em contà la història. Un poble, molt a prop, em va dir, celebrava la festa aquell dia, i podríem veure els seus balls i les músiques antigues.

Artemísia      M.À. Anglada

IMATGES DE L'ANTIGA GRÈCIA

Inspirada en l'obra "SANDÀLIES D'ESCUMA " de M.A.A.

SANDÀLIES D'ESCUMA

LES HORES
Viatger, si navegues cap a Xipre, bressol d'Afrodita,
pots dir-li que Glauca de Quios la venera encara
quan s'acosta al llindar de la blanca vellesa,
i que el seu cos no ha oblidat el solc de l'Amor.
Si en canvi t'has enbarcat per anar a Delfos sagrada,
on viuen les Muses de veu resplandent...

>>Sota aquesta ratlla dedicada a les inspiradores de les cançons, n'hi escriuré una altra on brilli,cisellat entre mots amb poc relleu, el nom de Lèukion d'or. Tot seguit hi afegiré, en vers, aquestes paraules que ara llegireu escrites d'una manera llisa i senzilla, i que en aquest instant colpeixen la meva ment: que a la pira on cremàrem el cos de Sòtades es cremà també la meva jovenesa; i que, fora de les hores i hores que he passat escrivint poemes, des d'aquella alba, Glauca de Quios s'ha sobreviscut>>.

SANDÀLIES D'ESCUMA De l'Epir a Atenes

 En cert sentit, però, jo retrobava la meva amiga de l'infància a tots l'indrets d'aquell poble. Passejant pels seus carrers; mirant la plaça davant el col·legi, buscant el parc infantil, amb tots aquest records, no em podia retenir  les llàgrimes.
No sé perquè hi vaig tornar, després de tants anys d'ausència. Segurament per la necessitat de reviure nostra feliç infantesa, recordar nostres jocs infantils, recordar els feliços anys de nostra amistat.
Ens adonavem que el país vivia una ocupació: parlaven de la segona guerra mundial, però nosaltres vivíem alegres i contentes, la vida era bella i somrient i juntes ens divertíem a tot arreu.

A tot arreu , sí, menyes aquell dia que t'havies anat sola a jugar al parc infantil, i una bomba perduda va acabar de cop amb la teva innocent joventut, i la de tota la mainada que allá eren.

L'ACRÒPOLIS

En canvi, en acostar-me, emocionada, a l'Acròpolis, la bellesa dels seus temples em sorprengué, em colpí com un enamorament. Els suaus colors que decoraven les columnes, el vigor i la bellesa de les formes creades i treballades per Fídias, em semblaven coses fresques i noves, acabades de néixer davant dels meus ulls admirats. Tants anys que tenien, i el Temps, benigne, les havia estalviades, no gosava tocar-les ni amb frec d'ales, com les roses immortals que brillen per als déus en el cim mai petjat. Els colors i l'or de les estàtues, els plecs de les seves túniques, subtils com si fossin vels finíssims i no pas pedra o marbre, els bellíssims quadres i ofrenes del Partenó i dels altres temples, em van semblar inimitables. Atenes era,  doncs, com una dona que ha estat molt bella i que encara, passada la joventut, conserva la seva boniquesa i el posat noble d'una persona que ha nascut lliure.

UNA FULLA DE ROURE

VA ALLIBERAR

LA GLAUCA

DEL SEU PATIMENT

SÓC AMIGA DE LA PINTURA

Com si jo no fos Glauca amiga del mar
Glauca la noia de les sandàlies d'escuma




SÓC AMIGA DE LA PINTURA

Em cal temps i silenci per contemplar una pintura, temps per gaudir-la i silenci per emocionar-me: perquè jo sóc amiga del silenci. M'agrada esbrinar què em vol transmetre l'artista, trobar l'essència secreta de la seva obra, la seva sensibilitat.

LA VEU DE ZEUS

Per cantar has nascut, dona, i per estimar,

no s'aclobaren per engendrar una venjadora els teus pares.

LA VENJADORA Capítol 6 (segona part )

EL BOSC CREMAT.

Anava caminant pels afores del poble, però ja sabia que em seria impossible gaudir del paisatge com abans.
M'intristia i em removia l'estómac quan mirava cap al sud, només tenia arbres cremats a la vista, un bosc mort, una desolació total. I pensar que la causa d'un desastre com aquest, és segurament per la negligència de l'home.

Necessitava sortir d'aquest paisatge trist i em vaig guiar al nord, cap al rierol, després vaig trobar una zona verda i a continuació un petit bosc, on vaig poder fer una bonica passejada, i gaudir de la natura.

UNA DESFILADA MÀGICA (Capítol 6 )

Mai no havia vist abans, ni he vist després, i potser mai més no tornaré a veure una desfilada de carnaval infantil com la d'aquell any.
Davant de tot, un estol de noies animadores sense parar tocant els tambors. Tot seguit la reina de la festa, caminava majestuosament, tot el seu vestit de flors naturals, una preciositat. Al cap portava una corona lluent. L'acompanyaven diverses dames d'honor.
Un grupet de gnoms saltaven i gesticulaven d'una manera molt divertida, provocaren les rialles de la gent. Hi havia pallassos, tots amb els nassos vermells vistosament vestits, feien bromes a la gent.
Quina gràcia un nen petit, vestit de domador de circ, portava el seu gosset disfressat de lleó.
Pirates que espantaven el públic,nens petits tots com bolets. També disfresses difícil d'endevinar, però de tan enorme fantasia de l'espectacle, vistositat i creativitat que no podies deixar de mirar-les.
Les bruixes no podien faltar tampoc; aquestes totes simpàtiques. La màgia de les fades. La lluna, el sol, acompanyat per les estrelles. Impossible recordar-me de tot.
Els carrers per on passava aquesta preciosa rua, eren atapeïts de gent que aplaudien sense parar.
Era una desfilada màgica, un conte de fades vivent.
Tot i que vaig gaudir moltíssim de l'espectacle infantil, no em va agradar gens els disfressats de soldats, ni tampoc l'autoritat del poble que tancaven la rua ben assegut dintre un cotxe descapotable.

SANDÀLIES D'ESCUMA. CAPÍTOL 6

Mai no havia vist abans, ni he vist després, i potser mai més no es tornarà a veure, una processió i un banquet com el d'aquell any en honor de Dionís. Al Palau, els llits per a l'apat eren d'or, i per cada un hi havia un trespeus amb el sòcoll de plata, com també ho era la gerra plena d'aigua neta per a rentar-nos les mans. Ens serviren el menjar en vaixella d'or i pedres, i tots els triclinis eren engarlandats de flors; en penjaven del sostre, les tripitjàven en caminar, n'anàvem coronats. Ja no recordo quins eren els plats, de tan abundants i varis; tothom podia triar allò que més li abellia.

ROSES D'AFRODITA

Em sembla igual als déus
l'home que a front de tu
seu, i de prop t'escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això la veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m'es possible
dir una paraula,

sinó que la llengua se m'trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolar
em pren tota; estic més verda que l'herba
i em sento que estic a punt
de morir.

VIATGE

Sempre m'ha agradat viatjar, veure món, però el dia que vaig anar-me'n del meu poble,tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb la ciutat i la seva gent. Així i tot, jove com era i alegre de mena, parava atenció als monuments que es trobaven als plaçes i parcs: els flors boniques, els surtidors d'aigua.
Carrers amples, ple de gent, les moltes botigues i terrasses donaven alegria a la ciutat.

Poc a poc m'entrava una gran felicitat, sabia que a partir d'avui la meva vida faria un gran tomb.

ERINNA

Erinna, poeta grega, molt amiga de Safo, era natural de Rodes. Va florir al voltant de 350 anys abans de Crist, i va morir als 19 anys.
La Rueca és el seu poema més coneguda, escrit en una barreja d'el estil dòric o ecòlic, un dialecte que es parlava a l,illa de Rodes. L'escrit contenia tres centes línies dels quals actualment només es conserven quatre.
A l'antologia grega hi ha tres epigrames que se li atribueixen, dos dels quals són dubtoses, ún es dirigit a Baucis.
El poema és un lament sobre la seva amiga Baucis, un deixeble de Safo, va morir poc abans del seu casament.
El poema diu així:

Jo soc la tomba de Baucis, la núvia,
en passar per la meva estela, per exemple
en el Hadas sota la terra.
Vostè esta a contracor Hadas, les lletres encantadores
a veure,
ho dira la destinació molt cruel de Baucis
Com el pare del seu nóvio,
se li va il·luminar la pira funeral de la nena
amb les torxes que cremaven mateix per la cancó del casament.
I tu Himeneu, van intercanviar l'himne matrimonial melodiosa
pel so lúgubre de trens cantats pels morts.              

SANDÀLIES D'ESCUMA. CAPÍTOL 2

Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per aixó, en començar d'escruire els meus records, faig memòria dels meus avis.

El meu avi patern era un soldat francès, un desertat de l'exercit de Napoleó. Va fugir perquè no volia anar a més guerres. Es va casar amb una botiguera dels països de Flandes i van tenir tres fills. El meu pare va neixer primer, li van posar el nom de Jean.
Els meus avis materns eren desendents dels guerrers vikingos. L'avi tenia el mal nom de "Rei Ros" era un lider; autoritari i molt independent, respectat per tothom.
La meva àvia era alta i prima, m'en recordo que tenia els ulls d'un blau clar.
Guadia de molta llibertat; li agradava anar al bosc per buscar plantes i herbes medicinals. Tenia coneixança de totes. Ensenyava a altres dones com fer els remeis contra les malalties.

Només va tenir una filla, "la meva mare" que es deia Brigitte, però tothom la coneixia com la vikinga.

PANORMITIS

Panormitis, Monestir de Simi a la riba del mar.

QUADERN D'ARAM

Finalitzada la lectura del  "Quadern d'Aram " ens ha quedat aquest interrogant:  "On han anat a viure l'Alèxia i l'Aram després del seu casament?"
Quant a mi, m'agrada pensar que es van quedar a l'illa Simi . La família Kondos estimava molt l'Aram. Iorgos, que era com un germà seu,va anar a viure a Cadaqués, llavors devia cedir a l'Aram i l'Alèxia les barques, les xarxes i les arts del seu pare.
Tant de bo que l'Alèxia li hagi pogut convèncer quedar-se a la seva daurada illa, i començar junts una nova vida.
M'ls puc imaginar en una casa vora mar, una casa bonica, com la del bloc de la Francina. No podia haver millor entorn per allunyar-se poc a poc del seu cruel passat.

1923. MARIK-MARSELLA.

Avui he rebut una carta del pare Mesrob, del monestir de Venècia on Vahé havia estudiat i on havia estat feliç, perquè no li semblava un exili, viure a Venècia i en un convent armeni. He estat contenta de rebre-la, perquè fa dies que Aran és fora i la solitud poblada de records em pesava més que de costum. M'ha emocionat tant, la carta de San Lazzaro, que vull copiar-la en aquest quadern: em torna una imatge de Vahé jove,adolescent, que els anys podrien esborrar.

Carta del Pare Mesrob,del monestir de San Lazzaro (Venècia ), a Marik

Benvolguda senyora:
Després de molt temps, a través, primer, d'un dels nostres antics deixebles, metge a Jerevan, el doctor Arshag, i més tard de la Creu Roja, he pogut saber notícies de la mort del seu recordat marit, Vahé, també exalumne nostre, i de vostè. Jo ara sóc molt gran, però mai no oblido els meus deixebles, i encara menys Vahé, el seu talent, la seva sensibilitat, la seva passió per Armènia.
Cregui'm que, entre tantes dissorts que s'han abatut sobre el nostre poble, la mort de poetes com Vahé, Rubén Sevak i Siamantó és un dels crims que més ens han dolgut, tots tres volien crear i lluitar per la independència del nostre poble. Li expresso el meu condol i el de tota la comunitat i la certesa que resem per la seva ànima immortal. Bondadós com era, i màrtir innocent, ben segur que reposa en la pau del Senyor.
Es pot dir que jo vaig veure descloure's l'ardent vocació poètica del seu marit, que el cel sia. Alhora tenia una veritable set de coneixement de la història d'Armènia, que és una de les matèries que jo impartia, i de la seva poesia antiga; ha anat seguint, de lluny,la seva vida, ja que va tenir la gentilesa d'enviar-me els seus dos llibres,la notícia del casament amb vostè i del bateig dels tres fills. Em penso que sempre guardà un bon record de San Lazzaro, aquest trosset de terra armènia, la seva << terra porpra >> a Venècia.
Malgrat que els primers poemes publicats eren dedicats als antics déus pagans, d'abans de la conversió dels armenis al cristianisme, jo els vaig apreciar com un testimoni d'aquesta passió pel seu poble de que li he parlat. Era una cosa natural en la seva primera jovenesa. Com a monjo, no cal que li digui com em va complaure la continuació de la seva obra quan va prendre un sentit més popular i més religiós alhora. Sense la catàstrofe que els turcs han provocat damunt d'Armènia, hauríem llegit nous llibres de Vahé, que era tan jove quan li van segar la vida. Moltes vegades he pensat que s'hauria salvat si hagués triat quedar-se a l'exili com el poeta Txobanian, però potser llavors la seva vocació de cantor del seu poble s'hauria estroncat...Els camins del destí humà i els del Senyor són inescrutables.
Sé que té un fill i espero que la seva companyia i la certesa que la poesia de Vahé viurà sempre seran un consol per a vostè, així com la seva fe i el seu coratge. El doctor Arshag, en la carta que em va escriure, no es cansava d'alabar-la. Si mai li convé, al seu fill, una estada entre nosaltres, per reposar, meditar o refer-se, l'acolliríem amb molt gust.
Que Déu i sant Mekhitar la beneeixin, benvolguda Marik.  Li adjunto un llibre sobre el nostre monestir i una antiga revista escolar on hi ha una estrofa d'un poema d'adolescència de Vahé, sota la il·lustració. Amb tot l'afecte en Crist del seu amic.
                                                                                     mesrob, pvre

A la revista escolar, hi ha una bella fotografía del monestir de l'illa de San Lazzaro i, com a peu d'il·lustració, aquesta curta estrofa de Vahé:

Venècia, oh dama noble

de sinople i d'atzur,

la Itàlia t'embriagà de sang de les seves vinyes,

oh damunt teu com brillen

des del front fins als turmells

totes les joies de l'Orient !

 

CASAMENT RELIGIÓS
A L'ESGLÉSIA ARMÈNIA A L'ILLA DE
SANT LLÀTZER

MONESTIR ARMÈNI DE SANT LLÀTZER

Al segle XV111, un monjo Armèni, conegut com Abad Mekhitor, va rebre permis per fundar un monestir a l'illa de Sant LLàtzer. La congregació nomenat " L'ordre de Mekhitor " només es va dedicar a cultivar la cultura Armènia.

Ara al segle XX1 , al monestir hi viuen uns quinze monjos i alguns seminaristes. Aquesta petita comunitat s'ocupa del manteniment de la  "Casa Mare de l'ordre Makhitar " Es pot dir que és un dels centres més important del món de la cultura Armènia.

L'illa és petita i meravellosament situada a la part central de la llacuna Veneciana, està completament ocupada pel monestir.

Cada any reben milers de visitants, sobretot estudiants que venen per la fabulosa biblioteca del convent, que compte amb més de 140.000 volumens, hi poden descobrir l'origen de la llengua Armènia amb el seu alfabet tan peculiar. O el Santo Santorium, la sala dels manuscrits,molts d'ells bellament il·lustrats,de procedència i èpoques molt diverses.

També es pot visitar el magnífic museu, o la sala del tresors.

Però sense dubte, un punt de referència és l'església. Parelles Armènies d'arreu del món tenen l'oportunitat de celebrar el seu casament religiós a l'església Armènia. ( Això sí, la parella ha d'estar casada )

Hi ha una ample oferta pels nuvis:

Hotels

Gondola nupcial
Ram de flors per la núvia
Sopar nupcial romantic en una luxosa terrassa

Fotògraf professional  etc.  etc.

Abad Mekhitar va morir a l'Abril de 1749  tenia 72 anys

Hi ha un monument al jardí del convent per perpetuar el seu record.