l'home que a front de tuseu, i de prop t'escolta
parlar dolçament
i riure encisadora; això la veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m'es possible
dir una paraula,
sinó que la llengua se m'trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,
una suor freda em banya, i un tremolar
em pren tota; estic més verda que l'herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada