Seguidors

dimecres, 8 de desembre del 2010

Cançó de bressol.

De vegades em desperto a la nit i crido. O bé tinc un malson i crido bo i adormit. Tinc quinze anys, però no ho puc evitar: crido el pare, crido el seu nom: Vahé, Vahé! Crido l'àvia, les meves dues germanes: Sofia, Iané! Llavors la mare, Marik, em sent i ve al meu costat, m'acotxa com quan era petit, em passa la mà pel front moll de suor, la trobo fresca com les seves roses de Tribisonda
-Calla, Aram, fill meu! És tard, fill, dorm, no despertis els altres. Em recordo, sentint-la, de la cançó de bressol que em cantava de petit; no la vaig aprendre llavors, és clar, sinó quan bressava les nenes. És la mateixa, em va dir, que li cantava la seva mare:

Dorm, infant meu, tanca els ullets,
que la son vingui als teus ulls bonics...
Dorm, porta'm son a mi també,
Mare de Déu, duu la son al nen.
Non-non, fill meu, non.non, noneta.
Té molta son el petit enfant.


Cançó de bressol Holandesa

Slaap kindje slaap,
daar buiten loopt een schaap,
een schaap met witte voetjes,
dat drinkt zijn melk zo zoetjes.
Slaap kindje slaap,
daar buiten loopt een schaap.


QUADERN D'ARAM M.ÀNGELS ANGLADA

Aram i Iorgos.

L'Armèni Aram és baixet, amb ulls negres profunds, una mica tristos. El grec Iorgos és un d'aquests grecs rossos que es troben, de tant en tant,a les illes, i els seus ulls riuen, blauverds com l'aigua que envolta Simi.

Ara m'adono que, molts anys abans de conèixer Rodes i Simi, la història d'Aram, Iorgos i Marik ja l'havia començada a entreveure, sense noms, nebulosa.

dilluns, 6 de desembre del 2010

AUREMBIAIX

La nena Aurembiaix vivia amb els seus avis a la casa de l'heura. Era orfe de mare, el seu pare estava exiliat a Mèxic.

dissabte, 27 de novembre del 2010

diumenge, 21 de novembre del 2010

LA FLAUTA DE MÀRSIAS


Vaig amagar la flauta al fons de tot d'un calaix, perquè no sabia ben bé què fer-ne; encara no havia arribat a les escoles la moda de les flautes dolces. La flauta de Màrsias? No ho sé pas: mai més, però, no me l'he poguda treure del damunt, i alguna vegada, com el meu veí, també m'ha cremat com una brasa encesa.

dilluns, 15 de novembre del 2010

L'ENGANY D'APOL·LO


Apol·lo que tocava la lira i el pastor Màrsias la flauta, es van enfrontar en un concurs musical en el qual el guanyador podia tractar el perdedor com volgués. Amb les Muses de jurat, tots dos van tocar de forma tan perfecta que les Muses no van poder proclamar un vencedor. Llavors Apol·lo, amb astúcia, va reptar al pastor a tocar els instruments de cap per avall. Apol·lo va donar la volta a la seva lira i va tocar. Evidentment Màrsias no podia fer el mateix amb la flauta i les Muses van declarar guanyador a Apol·lo. Després de derrotar a Màrsias, Apol·lo es va venjar d'ell, pel seu orgull en desafiar un Déu, suspenent-lo d'un pi i espellant-lo viu. Apol·lo va clavar llavors la pell d'en Màrsias en un arbre, a prop del llac Aulocrene, i la seva sang va formar el riu Màrsias.

dimecres, 10 de novembre del 2010

CASTÀLIA


Castàlia era, en les mitologies grega i romana, una nimfa, filla d'Aqueloo. Apolo l'estimava, però ella va fugir d'ell i es va capbussar en la font que hi havia a Delfos, al peu de la muntanya Parnàs, que des de llavors es diu font de Castàlia.

Castàlia podia inspirar el geni de la poesia a aquells que bevien les seves aigües o escoltaven a la seva suau so.La seva aigua sagrada també es feia servir per netejar els temples dèlfics. Apolo va consagrar Castàlia a les muses.

diumenge, 7 de novembre del 2010

UNA MIRADA DIFERENT


Una mirada diferent del relat "La font del desmai " de M.A.A.


Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i d'esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.


El pare que havia lluitat per la llibertat, el van fer callar per sempre amb una bala. La mare amb dos nens petits tenia que sobreviure com fos. Dia i nit se sentia el soroll de la màquina de cosir. Cosia camises blanques per la gent benestant, segurament pels mateixos que van fer callar la veu del pare.

Mas d'Aragal


Tots els camps del mas de l'Aragall eren un esclat de primavera.

CABÒRIES


D'en Manel deien que tenia cabòries. Sempre rondava pels passos de vianants, vigilava a les persones i quan s'adonava que algú anava a passar el carrer, ràpidament es posava en mig del pas de zebra. Amb els braços en alt parava tots els cotxes i la gent podia passar tranquil·la. Eren els seus moments de felicitat,quan es sentia policia.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

CASA DE L'HEURA.


En l'endemig les fulles de l'heura eren verd fosc com sempre, en contrast amb els arbres que s'anaven despullant, alts i escardalencs, encalçant sempre un sol fugitiu, gairebé inaferrable.


M.Àngels Anglada.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'hort de la meva àvia.


La meva àvia tenia un hort al costat de casa seva, era petit, però havia tota classe de verdures , fruites i flors.

Ella vivia sola i l'hortet era el seu passatemps, (ara diríem el seu hobby.)

Jo a l'estiu, quan tenia vacances del col·legi anava molt sovint a visitar-la, passejàvem totes dues entre les plantes i flors, tot era tan bonic, tants colors i tantes olors diferents. Recordo els enciams groguencs al costat d'una mongetera plena de mongetes verdes, o una tomaquera amb les fulles gruixudes que amagaven els tomàquets. Els arbustos de les groselles; hi havien groselles blanques, vermelles i negres, una preciositat.

M'encantaven les vistoses mates de gerds, desprenien un deliciós perfum. També moreres, creixien en abundància, collíem increíbles quantitats de mores que l'àvia convertia en boníssimes melmelades.


Corry Kaslander


Inspirat en el relat "NO EM DIC LAURA" de M. Àngels Anglada.

divendres, 22 d’octubre del 2010

DUES PLANES M.Àngels Anglada


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en el seus llargs hiverns,
els vels espessos d'imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l'altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l'alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.