Quan s'em queda la mirada sobre l'embolcall del cristall blavós, és, quan el temps es torna enrere, ja no em trobo a Olesa, s'esborren els contorns del meu pis, sóc a un altre indret.
dijous, 26 de maig del 2011
INSPIRACIÓ: LA DAURADA PARMÈLIA
De tant en tant, amorosament, miro la meva col·lecció de petxines, són de colors bonics, de molts llocs diferents. Les tinc classificades en gerres de cristall, segon la seva procedència.
Quan s'em queda la mirada sobre l'embolcall del cristall blavós, és, quan el temps es torna enrere, ja no em trobo a Olesa, s'esborren els contorns del meu pis, sóc a un altre indret.
Camino per una platja immensa, veig l'horitzó infinit, sento el suau remor de les onades. Tot és ple de llums i colors, tinc la visió il·luminada pels records.
Quan s'em queda la mirada sobre l'embolcall del cristall blavós, és, quan el temps es torna enrere, ja no em trobo a Olesa, s'esborren els contorns del meu pis, sóc a un altre indret.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
L'aventura de tornar, encara que sigui per un moment, a un món llunyà que ens és plaent porta molta pau a l'esperit. Ës el que crec endevinar en aquestes dues línies del teu escrit tan ben expressades.
ResponElimina